La meva primera intervenció

Era un dia com qualsevol altre, allà estàvem el meu company i jo gaudint dels tímids raigs de sol de l?hivern, sense fer res en especial, en aquell estat de relaxació que permet fer volar la imaginació. M?agrada molt la natura i em complaïa recordant com, un parell de dies abans, havíem anat a córrer per la muntanya, saltant marges, trepitjant les fulles caigudes dels arbres, empaitant-nos, forçant el ritme fins que no podíem més i quèiem al terra exhausts, amb la llengua fora.

Opinión | 16 de abril de 2012
Carles Asensi

Quan estava en el millor del meus records, va sonar l?alarma, havíem de sortir urgentment. S?acabava d?esfondrar un edifici de set plantes al carrer Borrell de Barcelona. Vaig deixar de banda els meus pensaments pujant ràpidament al vehicle. L?agent que conduïa va posar els prioritaris i vàrem sortir cap el lloc on s?havia produït l?incident.

L?embús en aquella hora era impressionant, un caos circulatori propi de qualsevol gran ciutat. Per sort, el conductor era un agent experimentat que es movia entre el dens trànsit, amb la facilitat pròpia d?anys d?experiència. Per l?emissora es podia sentir com diferents unitats del Cos s?adreçaven al punt indicat. Des del lloc, una dotació de seguretat ciutadana, anava transmetent les primeres informacions. Pel que semblava, podia haver estat una explosió de gas la que havia provocat el sinistre. Hi havia moltes persones ferides i, es suposava, que entre les runes podien haver-ne més. Demanaven urgentment la presència d?ambulàncies, bombers, i més dotacions de Mossos per assegurar la zona i col·laborar amb la recerca de possibles supervivents. Mentrestant jo podia sentir el nerviosisme del meu company, el coneixia prou i sabia que estava neguitós per arribar, impacient per començar la recerca. Havíem rebut una preparació intensa per aquesta tasca, però encara no ens havíem trobat en cap situació real. Fins ara tot havia estat això, simples entrenaments. Ficció.

Era com un joc per a nosaltres i ara teníem l?ocasió de demostrar que tantes i tantes hores de patiment i esforç tenien un sentit. Per fi anàvem a demostrar-nos a nosaltres mateixos que estàvem preparats per fer allò pel que havíem estat entrenats. Sentíem retronar les sirenes en el nostre cervell i aquell  buit a l?estómac que notes quan t?enfrontes a una situació per primera vegada. Però malgrat tot estàvem tranquils, sabíem què havíem de fer.

Quan vam arribar al lloc el conductor ens va obrir la porta i vàrem saltar literalment del vehicle. L?espectacle que s?oferia als nostres ulls era dantesc. En una zona d?edificacions velles havia quedat un forat immens entre dos blocs de pisos, la muntanya de runa era enorme. Començava a tenir els meus dubtes que podéssim trobar supervivents entre tot aquell conglomerat de ferros retorçats, fustes, mobles, totxanes i parets senceres caigudes una sobre l?altre, sense cap ordre. Era com si un nen hagués trencat una construcció de joguina. Vàrem travessar el cordó policial. Sempre m?ha agradat veure com la gent s?aparta al meu pas, la veritat és que, encara que no estigui bé dir-ho, el meu físic és impressionant, quasi m?atreviria a dir que hi ha qui em té por i tot. Allà hi havia un alt comandament del Cos, li vàrem adreçar una mirada de reüll i em vaig limitar a fer-li una espècie de grunyit a mena de salutació.

Únicament va ser necessari un cop d?ull al meu company per posar-nos d?acord i començar la recerca per diferents indrets. La pols que encara flotava en l?aire se?ns introduïa pels forats del nas impedint-nos respirar, la notàvem dins la boca, la mastegàvem i ens impedia la visió. Entre la pols, aquella olor a gas que predominava sobre totes les altres. Per un moment em va passar pel cap que encara podia haver fuites de gas, vaig pensar en el perill que allò representava. Podíem saltar tots per l?aire amb una simple espurna. Però per sobre de la sensació de perill prevalia el desig de trobar possibles víctimes encara amb vida, el sentiment de no defraudar la confiança que havien dipositat en nosaltres, el sentit del deure i l?esperit de sacrifici.

De seguida vaig apartar del meu cap qualsevol pensament que no fos continuar amb la recerca. ¡Un moment!. ¿Què era allò? Semblava un gemec molt feble... Ara ja no el sentia, vaig romandre en la mateixa posició, sense bellugar un sol múscul, escoltant amb atenció...... si, el vaig tornar a sentir. Un altre vegada més es repetia el gemec, ara estava segur. Vaig emetre una espècie de só gutural en demanda d?ajut, calien efectius per ajudar-me a treure runa. Mentrestant jo ja havia començat a gratar el terra nerviosament amb l?única eina de que disposava, les meves ungles.

No va trigar en arribar al meu costat un grup de tres bombers i dos Mossos que es van afegir en la tasca de treure pedres, fustes i ferros. Van formar una cadena humana i anaven passant-se els escombres que treien. Finalment va quedar al descobert una petita obertura des d?on vàrem poder observar que, uns cinc metres per sota nostre, s?havia creat una espècie de gruta formada per la caiguda dels diferents materials. Un dels bombers va il·luminar la cavitat amb la seva lot. Al fons de tot, emergia una mà.

Tots em van elogiar per la meva intuïció i aquell sisè sentit que havia demostrat. Però no hi havia temps que perdre, havíem d?actuar amb celeritat, en aquests casos un sol segon pot ser la diferència entre la vida i la mort. Sense pensar-m?ho em vaig llençar de cap pel forat. Darrera meu van baixar els altres components del grup. Una ràpida ullada ens va bastar per saber que no seria fàcil treure aquella persona del lloc on es trobava. Hi havia dues grans bigues que bloquejaven l?accés completament.

Em vaig atansar i se?m va encongir el cor en veure que era la mà d?una nena de no més de uns vuit o deu anys. Entre tots van intentar moure una de les bigues, però no va cedir ni un mil·límetre. Van demanar als companys de la superfície que instal·lessin una politja. Des de dalt varen despenjar una corda, que es va assegurar al voltant de la biga. Una vegada lligada, la politja va començar a cobrar la corda i la biga va anar cedint lentament. Calia treballar amb molta cura, una maniobra errònia i es podia causar greus lesions a la petita.
Centímetre a centímetre la biga es va treure del seu emplaçament, deixant lliure l?accés fins on es trobava la nena. No semblava que tingués ferides greus, només algunes contusions. Certament devia tenir uns vuit anys, estava tota coberta de pols, era morena i menuda. Amb l?altre mà tenia abraçat el seu osset de peluix. Es trobava en un estat de semi inconsciència. Un dels bombers se li va acostar en el moment que ella obria els ulls. El mirà espantada. Ell la va tranquil·litzar amb suaus paraules i li va preguntar el seu nom. La nena, amb un filet de veu va respondre: ?Mireia?. Seguidament va dir: ?¿com està el meu osset?. El bomber, sense poder amagar un somriure contestà: ?....mmm, sembla que té un braç trencat, però et puc assegurar que es posarà bé?. Després, la Mireia ens va mirar a tots, fixant la seva atenció en mi. Em vaig posar al seu costat i ella em va gratar el cap, val a dir, que és una de les coses que més m?agrada en aquest mon. El bomber la va agafar entre els seus braços i, tots junts, vam iniciar l?ascens. En arribar a dalt tothom ens aplaudia i donaven mostres de la seva alegria per haver recuperat la noieta amb vida. Quan semblava que tot estava ja resolt, la Mireia va arrencar a plorar sense que ningú sabés perquè. Entre plors va preguntar: ?¡el meu osset!, ¿On està el meu osset?, ¡Deu haver caigut!?

Sense dubtar, vaig tornar a saltar pel forat disposat a recuperar aquell vell nino, trencat i brut que tant s?estimava la Mireia. Trobar-lo no va ser difícil per mi. El vaig agafar suaument entre les meves dents i vaig sortir a l?exterior. Veure la cara de alegria de la Mireia va ser per mi la millor recompensa. M?agraden molt les criatures i no hi ha res com poder-les fer felices. La Mireia no trigaria en recuperar-se i oblidar aquell malson.

Finalment, al sinistre no hi va haver cap víctima mortal. Vàrem treballar tot el dia, trobant més persones amb ferides de diferent consideració, però totes elles van sobreviure.

Per cert, crec que amb tot aquest enrenou he oblidat fer les presentacions. Em dic Elvis i soc un pastor alemany de quatre anys. El meu company,  en Bruce, és de la mateixa raça i té mig any menys que jo.  El nostre guia i conductor, en Joan, és un tio molt trempat pel que tenim una gran fidelitat, donaríem la vida per ell sense pensar-ho. Tots plegats treballem a la unitat canina dels Mossos d?Esquadra, coneguda entre nosaltres com K9.
Recomendamos











Este sitio web usa cookies para mejorar la experiencia de los usuarios. Si sigues navegando, aceptas el uso de cookies por parte de tenemoslapalabra.com.